Pitus Palla, pintor de Bretanya,
guarda l'herba del seu redol,
com que és home d'enginy i manya
els problemes sempre els resolt.

Ja se'n va cap a terra estranya,
i ell que és viu com un esquirol,
per si un cas la dona l'enganya
se li acut el remei que vol.

Cargol treu banya, cargol treu banya,
cargol treu banya, al sol.

A la panxa de la companya
pinta un be tendre com un sol,
tot dolçor que té per companya
del melic fins el borrissol.

Però la dona aviat s'afanya
a no sentir pena ni dol,
i un altre pintor de Bretanya
li ofereix donar-li consol.

Cargol treu banya, cargol treu banya,
cargol treu banya, al sol.
I el be dalt la seva muntanya,
entre tant sotrac i grinyol,
es despinta i no és cosa estranya
que li quedi fet un bunyol.

La dona, però, no es desenganya
i li diu a l'amant si vol,
ben de pressa i donant-se manya,
pintar el be que ha aixecat el vol.

Cargol treu banya, cargol treu banya,
cargol treu banya, al sol.

Quan arriba de terra estranya,
Pitus Palla alçant el llençol,
veu al ventre de la companya
un marrà banyut com ell sol.

Com és que ara té tanta banya,
si era un be tendre com un sol?
Penseu marit que a la Bretanya
un be no es pot deixar mai sol,
que amb el temps creix i cria banya
i pastura per on ell vol.

Cargol treu banya, cargol treu banya,
cargol treu banya, al sol.

Pitus treu banya, Pitus treu banya,
Pitus treu banya, al sol.