Un dia dos drapaires
es van posar a parlar,
l'un és de Buenos Aires
i l'altre és de secà.

Tenim un bon negoci,
ja diu l'americà:
allò que el món destrossi
ens ha de donar el pa.

Ja va morint el dia
i mai no tornarà,
i canta amb melangia
i un deix americà:
Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
Jo els "cullo nets"
i és perquè nets
me'ls paguen més.

Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
I mai no arreplego els bruts
perquè no em donen diners.

Va i diu l'altre drapaire,
hi ho diu gratant-se el cap:
poc que m'hi penso gaire,
el cas és omplir el pap.
No sé pas si contar-ho,
són coses del treball,
per carnaval no paro,
un cop s'acaba el ball.

Amb gran filosofia
ell canta molt formal,
la vella melodia
dels temps de carnaval:

Jo "recullo nassos",
"recullo nassos" de cartró.
Jo "recullo nassos"
l'endemà del ressopó.

Jo "recullo nassos",
"recullo nassos" de cartró,
serpentines i barrets
i pilons de paperets.