Sobre la platja de blanca arena,
mirava plena i enyorament,
com se n'anava, com s'allunyava,
per la mar blava, mon pensament.

En un vaixell,
d'altiu velam,
ai!, com fugia la vida mia, per la mar gran.
Per la mar d'or,
cap a ponent,
cops de fortuna bastien una, torre de vents.

Sobre les ones ple d'esperances,
ple d'enyorances i mar endins,
a terra estranya, per tornar lliure
i estimar i viure jo vaig partir.

En un vaixell,
d'altiu velam,
i allà quedava la vida esclava del clos pairal.
Cap a ponent,
per la mar d'or,
on la fortuna promet la lluna promet el sol.

Plorant, passaren dies i dies,
de melangies i solitud,
i aquella vela que jo esperava,
com més anava més n'era lluny.
En un vaixell,
d'altiu velam,
ai!, es perdia la vida mia per la mar gran.

Cap a ponent,
per la mar d'or,
no tinc fortuna ni d'una engruna del meu tresor.

Terres promeses no ho eren gaire,
castells a l'aire vaig construir,
i en adonar-me que el temps passava,
ja sols restava temps de morir.

En un vaixell,
d'altiu velam,
tan lluny partia que no sabia com retornar.
Per la mar d'or,
cap a ponent,
on la fortuna és com la lluna minvant, creixent.

Oh, enganys de l'aigua!
Ones amargues i rutes llargues de l'ample mar,
que el cor de pena amb un somriure,
per fer-lo viure, vàreu matar!

En un vaixell
d'altiu velam,
adéu la vida tota esvanida per la mar gran!

Cap a ponent,
per la mar d'or,
terres llunyanes on les campanes toquen a mort