El cor de la fera sona i seguim expandint la zona, Lágrimas de Sangre en combinació amb senyor oca. Quan la capital retrona, és tempesta d'estiu, És tempesta d'estils a la ciutat de Barcelona. I cau en tromba, sota l'ombra d'aquest roure jo medito. Perquè tan poca solta? coses que ni m'explico? Tants treballant tant per allò q creuen, Altres preocupats per com els veuen, i som al 2000 i pico fent safareig, amics del postureig en collectius, Impartiu doctrina i el que feu la contradiu, us odio i us ho diu, Un que també te doctrina, mira, Al davant la veritat amb els amics i la família. És real musica explicita, no us ho prengueu a pit Sé que és molt fàcil dir-ho i que camino ressentit, en fi, Ens anem veient per Barna, Senyor Oca i la parròquia fins aquí les meves barres.

Som cuatre bandarres en aquest mon aberrant Entre pixums i merdes navegant pel clavagueram. Tot està podrit, sa hexaurit la bondat Hi ha molts malparits per no sortit malparats bandits de la nit mandit on estas me quedat a casa estic masa cansant del volum constant, de la farsa de la gent que no pensa en altre cosa que en drogarse del ferum tostantme la napia, de la sang que em bull i la rabia que em surt. t'en dus un ensurt, tocara fer terapia jo encara tinc amor per la familia i moltes ansies de sortir de la gavia tas extraviat i es extrany extranyarte ens veurem aviat pels carrers daquest desastre i serà extrany serà rar, serà car pel cor tinc una esquerda amb el teu nom.

Atacs de cor amb mals de cap, aprens a cops atrapat al ramat, escolta el cos et parla ben clar, si la gent es contamina del verí de la ciutat.

Els dilemens em porten roblemes hem trencat l'entena, hem carregat l'escopeta no ens guarda ningún l'esquena, veurem la gerra plena sota una lluna buida, el dubte ja no frena es desdibuixen les cadenes, em manjo la teva ofrena em cago en el déu que veneres, si aquest s'ha passat dos milenis matant a persones sinceres, no penjaré quadres per tapar esquerdes, ballo dansa de la mort em menjo la poma sencera, tallo un arbre pico un arbre faig una foguera, el vent l'alimenterà si aixeca molta polseguera, megalomans passejant per la vorera, estan ignoran la festa clandestina dins la clavaguera. Si puja la marea, i no et queden idees, i no surt com esperes i això et desespera, només camí dificil, no hi haurà cap drecera, però del fum i la cendra, fruites de primavera.

Hem triat anar per voreres clavegueres lluny dels prats, que estan buits de vida plena i ens ofega a les ciutats, com et va el combat? i com va la convalescència?, cultiva consciència, no competitivitat. Jo en faig un gra massa y el polític un gram massa, la gent no somia, no s'ho mira, tot sho empassa, no s'arrepenteix qui creix al barri on neix, pro sempre hiha un peix gras amb un feix gros q ja rebassa. D'altres ens movem pels marges lluny daquests miratges, que imagina gent ufana q sofen i senfada, i que somia en ferse rica i tu només vols veure billets de 100, i aixo es un drama vaja! La xavalada eixalabrada va xalada pel mon, qui no ha encaixat que això no encaixa baixa al bar a pel glop, sort, que tenim l'amor que s'aixampla per llocs, on el seu joc no ens aixafarà el cap cot.

Atacs de cor amb mals de cap, aprens a cops atrapat al ramat, escolta el cos et parla ben clar, si la gent es contamina del verí de la ciutat.