Era una segona onada i jo segons me n'adonava
m'anava escalfant la mà per anar apuntant i depurant les noves barres,
el que ens va connectar va ser nostàlgia,
enmig duna pandèmia amb moltes hores per donar-te,

Noves normes i nou drama,
buscant la potestat del puto estat que les dictava
en un simposi de dos mil raons illògiques i quasi que
ni les he vist encara,
no tan ajudat mai perquè creus que ho faran ara?

Ells no tan ajudat mai,
no tan donat mai força,
lluita per un espai que ells lluitaran per veure't fora,
lluitaran per veure't lluny i assenyalaràs la lluna,
abans que sigui teu preferiran posseir runa,

Posar muros un seguro per el seu estil de vida,
tu t'apanyes amb dos duros i un durum que regalima,
vinga trinca'l! diga-li que tinc fam!
tinc família repartida per la mani pintant finques,

va! poesia a les parets petits racons de rebellia,
petons ferits de vida, no hi ha confinament pel sentiment
d'un amor lliure,
el teu cos la meva seu, el meu trofeu el teu somriure.

Van tornar les hores mortes i, per tant, les cares llargues,
van brotar les males herbes que auguraven males ratxes,
i aquest cop no! No quedaven ganes d'aguantar-nos les lleganyes
el sostre ens cau a sobre, les factures, la migranya...

La música, pura casualitat, lubricant de les paraules
que penetren el teu cap, no queda una altra,
el cost de l'ansietat en el meu cos és innegable,
em crema la paraula i he vingut a vomitar-la,

A enderrocar un estat, fer caure una monarquia,
vam passar de debatir a defallir per apatia,
a discussió per àpat tia, per aclarir allò que sentíem
era temps el que calia

i era digne, indulgència per al dubte,
el món agenollat davant del teu cor incorrupte,
el món girant al marge del moment que ara vull viure,
descric el que m'envolta per depurar la conducta,

Per la pura por que abruma a aquell que fuig cap endavant
puix que no sap si l'ajuda o en dejú l'està deixant,
m'agafo al clau cremant com a fil de la pellícula,
si aquest és qui ens vincula l'aventura continua,

però el moment augura dura realitat,
tocarà donar sortida a allò que sempre he predicat,
mimar-me i protegir-me de l'embat, fer la criva,
aposentar la despedida i ressorgir com un nou nat, vinga!

Sense haver tocat un llibre, sense la condemna estètica i només el pes d'aquell que es descobreix en l'art descriure, perquè així mima l'ànima i l'única rutina que coneix és passar pàgina, inconformitat crònica.

I anar tirant, anar aixecant el got de la desídia
fins que vingui l'equilibri idíllic i aquest cop no sigui efímer i per fi mereixi un brindis un estat anímic digne,
al costat d'un amic brinda,

pels moments que no vam viure, pels que ja queden enrere,
per quan vam abandonar per un moment sentir-nos sols,
quan suàvem els llençols i entrellaçàvem els cossos,
joves i libidinosos en recerca de consol,

serveix-te del teu estol, desbrida el teu plomatge,
que el viatge no s'acaba tot i el setge del rellotge,
un horitzó d'històries ens espera,
amb allò que mai no mor com a bandera.