Encara que la història no acabi com vull,
És una elecció dormir tranquil no patint pel futur,
Viure ocupat no preocupat és un repte profund,
Però l'ànsia, només força la marxa desviant el rumb.

Tenim la ment oberta i tancats els punys,
ja fa anys que vam sortir de casa, estem arribant lluny,
rapejant, connectats amb aquest ritme com si fóssim un ,
Ara estic a l'altra banda enviant senyals de fum.

sóc Girafa en Flames o el crit de Munch,
clarobscur, altres canalitzo l'espectre de llum,
encara que costi avançar jo dic sempre amunt,
al final de qui depèn és només de tu,

Ad libitum, fes-ho per plaer, per tenir alè,
Ni per fe ni per poder, sinó per voluntat de ser,
una millor persona que estigui present,
amb tot el que fa, amb tot el que sent.

Ens hem fet la sort, l'aprofitarem,
Moltes raons per rallar-me
Altres per estar content,
No teníem res més, que nosaltres mateixos,
I el poder per decidir el que farem.

per cada pas que no vaig fer, per cada mot que no vaig dir,
per cada error que va quedar marcat al meu camí tinc un estigma,
i estic malalt de vida igual que estic malalt de ritme,
allò que mai no mor és allò que es duu per dintre,

és allò que és digne de ser titllat d'imprescindible i de
passar a l'eternitat sense major conflicte, és viure de
l'estima que és perenne en el somriure que es desprèn
d'aquell consens que tothom signa.

És una estructura que et permet estar a l'altura del moment.
Quan el moment es una porqueria exactament,
quan cauen les caretes entre hipòcrites
i trepes que enarboren les banderes per pur entreteniment.

Allò que mai no mor, allò que duc al cor,
avui fa que ens moguem a poc a poc però amb pas ferm,
per cada pas que no vaig fer,
per cada mot que no vaig dir...

Vaig començar a construir un món que desborda vida,
que et pugui mirar als ulls si compartim mateix camí,
fugint de la mentida,
perquè no calguin paraules si és que ens hem de despedir.
Paraules, rosaris,
Infàncies que escriuen diaris,
Avui, divendres, Nou Barris,
I demà als millors escenaris, no paris.
Destrals i mals, instrumentals,
Plaers mentals, existencials,
Sota un fanal miro el total,
Des de dos passes enrere.

Estem a prop però mirant lluny,
El temps ens ha anat fent grans,
Aixecar i xocar-li el puny,
A tots ells, els meus germans,

Són poetes artesans,
Tenen paraules a les mans,
Compartim tots els afanys,
Mentre anem contant els anys.

Allò que mai no mor,
Allò que em fa més fort,
Allò que mai no mor,
Música que duc al cor.