Tan fràgil com la vida però abrigat amb el verí diari
que m'oxida la mirada i em recorda el meu calvari
tinc un somni, recurrent en el que sóc a un escenari,
i no em surten paraules i tu em demanes que pari,

que deixi ja aquest joc, que no vaig pas a bon port,
no m'agrada encara no sentir-te a prop, i això ens separa,
que si no fos pel rap ja, fa temps, seria pare,
i no estic preparat per tanta veritat a la cara,

però és que no sé estar parat, no m'agrada
formar part d'aquest ramat d'aquesta estafa,
inèrcia que manlleva tota vida intelligent al temps que tot present esclafa,
benaventurat qui pensa massa,

qui és capaç d'aïllar el seu ventre,
i desplaçar el centre de gravetat a un altre espectre,
aïllar la veritat de l'espectacle és el meu repte, al teu costat no era perfecte,
però el camí més nutritiu mai és el recte.

No és que esperi cap empenta, no em prenc res a la valenta,
si la frase va lenta, l'esperem, parem el tren per deixar empremta
mantenir la ment desperta,
una imatge de pau érem tu i jo jugant a l'herba,

sota un arbre, aliens a la importància del moment
que davant nostre naixia, a plena llum del dia,
el que estava per venir ni tu ni jo ho vam escollir
i vam escriure així un destí que va lligar-nos de per vida.

Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida,
no escolto consells d'aquells que em volen dir com viure,
buscaré un amagatall,
i si res té sentit, amb més motiu, jo cuidaré cada detall.

Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida,
no escolto consells d'aquells que em volen dir com viure,
un reducte on retirar-me,
un indret a prop del cel la parcella de pau.

Vam escriure plegats un guió que ni somiàvem,
la vida ens va ensenyar a lluitar pel tot que volíem,
ens va ensenyar a plorar i a riure, a disfrutar cada moment,
per això encara et recordo, per això encara estàs present.

Perquè en cada pas que faig i en cada decisió que prenc
sé que ets a dintre meu dient-me que sigui valent,
recordant-me que la vida és només entreteniment i
que les cançons ens omplen l'ànima, però l'ànima es desprèn

del nostre cos si el nostre nas respira un aire prou decent,
digne de les nostres millors hores, digne d'ocupar el colpejat tòrax
que entre totes carreguem, és per tu que ja fa temps
que no em doblego, que em nego a matar el meu nen

per molt cansat que estigui, per molt pes que carregui a
cada espatlla, el dia no s'espatlla mentre rigui,
mentre tot indiqui un mínim òptim jo voldré assumir aquest risc
i escriure-ho mentre visqui,

que visc de l'exercici,
i exercir si sents l'encís és un èxit en si,
tant si rimes com si pintes mentre facis el que estimes illumines el camí
i aquesta és la premissa que ens ha portat fins aquí,

Que ens brinda un nou motiu cada matí, per totes les vegades que
ens l'han negat, per els pals a la roda,
per tots els oblidats i pels que enyoren,
i perquè si no ens fan cas, estaran sempre equivocats,

mentre, hauran de caure imperis murs i civilitzacions,
no hi haurà terres, dictadors ni guerres contra el batec d'aquest cor,
un per un cauran davant d'allò que mai no mor,
i així fins que el món en runes reconegui el seu error.

El nostre món no entén de pressupostos,
som de platges i de boscos, confinats en les ciutats,
sabem que estar callats comporta costos
transitant els extrems foscos brindem equilibri al cap

i un autèntic repertori d'art, estil i disciplina,
un dia valorarem tot allò que vàrem viure,
tot allò que vam aprendre però mai vam poder escriure,
i que tot aquell vertigen és l'oxigen que ens oxida.

Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida,
no escolto consells d'aquells que em volen dir com viure,
buscaré un amagatall,
i si res té sentit, amb més motiu, jo cuidaré cada detall.

Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida,
no escolto consells d'aquells que em volen dir com viure,
un reducte on retirar-me,
un indret a prop del cel la parcella de pau.