Hem après, hem après, que la vida no és un joc de nens,
no farem res, si no arrisquem, per que vivim i per que morirem.
Hem après, ens hem desprès de la raó, de tot el pes, de tota engruna d'ambició. No cal fer més el llampec ressona des de el fons, esperant la tempesta a casa es fonen els ploms, diga'm què vols, volar amb ocells, parlar amb taurons, veure com surt el sol o com la lluna es pon. Hem après a no dir res a dormir sota el pont, a codificar el missatge quan em descomponc, no diguis res, guarda el secret del tresor.

Si parlen les parets que diguin que estava ple d'or que expliquin la història de com la oca va trobar el senyor, com de la roca més dura van fer una llavor. Hem après a delimitar l'infinit, quin és el límit i el preu de crear sense neguit, l'art un jeroglífic desxifrat per l'erudit, que pot resumir l'espaitemps en un sol fil.
Hem après, hem après, que la vida no és un joc de nens,
no farem res, si no arrisquem, per que vivim i per que morirem.

Hem après a tenir centrat el nostre eix, a ser l'ésser que no viu de pressa i no desapareix, quan estic fora de mi contra el perill que no conec, una part de mi està pàllida i l'altre l'assumeix. Ja he passat per això, amiga el patró es repeteix, sempre el mateix, somio caminant despert, l'últim alè d'un vell ferit el dia del meu naixement, una mà d'una dona de negre em tapa el patiment.

No sé per què, perquè viuré i per qui moriré, viuré no preocupant-me i ocupant-me del present, en la llarga espera, drecera i gaudint el curt moment, desitjant que s'acabi o segueixi una mica més. Moriré, sense saber que hi ha després, perquè tot és un cicle perquè som part de l'univers, el cos és efímer i el subconscient és etern, i cada lletra nodrida es quedarà escrita en el paper.

Hem après, hem après, que la vida no és un joc de nens,
no farem res, si no arrisquem, per que vivim i per que morirem.