Mai no tindràs el valor de tornar
a dir-me quant m’estimes.
Dius que la bellesa no és més
que l’inici de la tempesta,
que tot allò que encanta acaba prompte.
Si et vulguera més hauria d’assassinar-te.
Haurem de posar entre els dos temps a muntanyes,
sacs plens d’arena entre les bales.
L’esperit de la pluja guardará este amor,
sentiràs la cançó suau en el cristal.
Una cançó que canten unes xiques
mentre es pinten els llavis tranquil·les
a les taules d’un bar al carrer Les Barques.
Esperant només, esperant que passen homes.
Esperant clients, esperant que passen coses.
I tu mai no tindràs el valor de tornar
a dir-me quant m’estimes.
Tens molt poca vergonya i no em saludes,
com si tu i jo no ens coneguérem,
com si mai no haguérem fet coses prohibides,
com si tu i jo …
Però mai no tindràs el valor de tornar
a dir-me quant m’estimes.
Esperit de la pluja …