Autobiografia dels meus pares
(a.arena)

Ma mare va néixer a la lluna.
Amb la foscor
es va quedar cega.
Mon pare va arribar de Nàpols
amb una gravadora sonant a les seves butxaques,
“rancheras” que mai va poder ningú transcriure.
I des de llavors han esperat el dia en què ens trobessin
en una cançó
que conta la història d’un nen de joguina
que es va trobar amb ulls de fusta
mirant al sol.
Com unes paraules que surten de la boca
sense dir res, que no tornen enrere mai més.
Ma mare a cada diumenge
s’havia tornat un altre cop verge:
el secret del seu amant va ser canviar-li el nom,
el nom al nen sense cridar-li mai
t’estimo com s’estimaria un arbre
que no ha sigut mai llavor.
T’estimo com s’estimaria un núvol
la pluja que li ha desfet el cos.
Però això va ser més que literatura
de metges i de cartes redactades al revés.

Un home i una dona li van donar un fill
a la pena.
Aquesta és la història.
L’autobiografia dels meus pares.